1. “Tempesta de Neu: Barco de Vapor en la Boca d’un Port” – J.M.W. Turner
– Paleta maximalista i clarobscur: Turner empra una gamma de grises, blancs i ocres amb pinzellades dinàmiques que evoquen tant el moviment de la tempesta com la turbulència de la mar. El clarobscur pren protagonisme en destacar la il·luminació dramàtica i la força de la naturalesa.
– Analogia cromàtica: Els colors freds són dominants (grisos, blaus), amb tocs de groc i marró que proporcionen contrast sense alterar l’harmonia general.
– Interaccions complementàries: Trobem una càrrega opositora aquí entre els tons blavosos de la mar plena de poder i el fum taronja que transmet una sensació de tempesta i perill.
– Temperatura cromàtica: Predomina una temperatura més fresca, com ho evidencien els blaus i grisos de la imatge. Però tocs de groc i vermell donen una sensació de foc i drama.

J. M. W. Turner (1842). Snow Storm – Steam-Boat off a Harbour’s Mouth. Tate Gallery, Londres.
Font: Domini públic, via Wikimedia commons.

2. “Ombra i Foscor — La Tarda del Diluvi” i “Llum i Color (Teoria de Goethe) — El Matí després del Diluvi” – J.M.W. Turner
– Paleta limitada i clarobscur: Centrem-nos en una de les tècniques que totes dues obres exerceixen de manera radical amb contrastos entre llum i ombra. La primera està marcada per tons foscos i ombrívols, mentre que la segona és molt més brillant i càlida.
– Analogia cromàtica: La segona obra exhibeix tons càlids anàlegs (grocs, taronges, vermells) que evoquen una sensació de recuperació després de la tempesta.
– Complementaris: Els colors complementaris emprats en totes dues composicions creen una sensació de contrast, emfatitzant així la transformació de la foscor a la llum.
– Temperatura cromàtica: La primera té temperatures fredes i fosques, mentre que la segona emfatitza l’ús de colors càlids, transmetent esperança i renovació.

A l’esquerra: J. M. W. Turner (1843). Light and color (Goethe’s Theory). Tate Britain, Londres.
Font: Domini públic, via Wikimedia commons.
A la dreta: J. M. W. Turner (1843). Shade and Darkness. The evening of the Deluge. TateBritain, Londres.
Font: Domini públic, via Wikimedia commons.

3. “Le Bonheur de Vivre” — Henri Matisse
– Paleta disminuïda i clarobscur: Aquest és *Matisse optant per una paleta vibrant, tons sense molt clarobscur. El seu estil és més expressionista que realista.
– Analogia cromàtica: L’ús de colors càlids anàlegs (taronges, grocs, vermells) oposant-se a colors freds com el verd i el blau aconsegueix una harmonia visual.
– Interacció entre complementaris: Els complementaris s’enfronten entre si, però l’obra no juga tant amb els complementaris com amb la intensitat dels colors i la forma.
– Temperatura cromàtica: Els tons càlids prevalen, creant una sensació d’alegria, sensualitat i moviment.

Henri Matisse (1905). Le Bouheur de vivre. Barnes Foundation, Filadèlfia, Pennsilvània.
Font: Domini públic, via Wikimedia commons.

1.1. Primera part: Cerca i anàlisi de referents pictòrics. Estudi de color.

1. La gran antropometría azul de Yves Klein (1960)

Ús del color:

Yves Klein és famós per la seva recerca de l’ús exclusiu del color blau, creant una identitat visual distintiva per a la seva obra. Aquesta pintura en particular es basa en l’ús d’un sol color, el blau IKB (International Klein Blue), un to de blau profund que ell mateix va desenvolupar. El color blau no només serveix com a element estètic, sinó també com a vehicle d’emoció i espiritualitat, una intenció que Klein buscava transmetre a través de la seva obra.

Analogia cromàtica:

El blau profund utilitzat en l’obra, sense altres matisos o combinacions de colors, provoca una sensació de quietud, transcendència i serenitat. El fet de reduir-se a un únic color fa que l’obra convoqui una meditació profunda sobre la percepció del color, la forma i l’espai. No hi ha una paleta cromàtica convencional en l’obra, però la textura i les variacions de tonalitat dins del blau creen una sensació de profunditat.

Interacció entre colors complementaris:

Aquesta obra es distingeix per l’absència gairebé total d’interacció amb colors complementaris. Klein elimina el contrast directe de colors complementaris per a centrar-se en la “puresa” del blau com a representació de l’infinit. Això també reflecteix una influència de l’art minimalista i l’avantguarda, que sovint qüestionava la relació tradicional entre els colors i el seu efecte visual.

Temperatura cromàtica:

El blau, com a color fred, emet una sensació d’espai i distància. Així, l’obra de Klein, en utilitzar només aquest color fred, crea una sensació de distanciament, introspecció i abstracció. Els tons de blau, en contrast amb altres obres que fan servir una gamma més càlida, ens transporten a un univers conceptual més espiritual i meditatiu.

2. Dibujo a color: cuadrados con círculos concéntricos de Wassily Kandinsky (1913)

Ús del color:

Aquesta obra de Kandinsky és un exemple clar de l’ús expressiu del color en l’abstracte. En aquest cas, l’artista combina colors vius i saturats, com el vermell, el blau, el groc i el verd, de manera que es generen composicions dinàmiques. La paleta es construeix a partir de la idea que cada color pot evocar una sensació emocional específica.

Analogia cromàtica:

La relació entre els colors és harmònica però també contrastada. Kandinsky utilitza una varietat de colors que treballen junts per crear una sensació de moviment i interacció dins de l’espai visual. Els cercles concèntrics poden suggerir una connexió visual entre colors que giren i es poden veure com una forma de dinàmica i interacció cromàtica. Aquesta combinació d’elements geomètrics i colors saturats es basa en l’analogia cromàtica, on colors afins o que comparteixen certes qualitats visuals es combinen per aconseguir harmonia i equilibri.

Interacció entre colors complementaris:

Kandinsky, influït pel simbolisme del color i la psicologia cromàtica, utilitza colors complementaris per a generar una vibració visual. El contrast entre el blau i el taronja, el vermell i el verd, crea una tensió visual que fa que els colors “dialoguin” entre ells. Aquesta interacció dinàmica és característica de l’Expressionisme Abstracte, on els colors són més que simples elements visuals; són vehicles emocionals que interactuen de manera visceral.

Temperatura cromàtica:

Kandinsky fa servir tant colors càlids com freds, amb colors càlids com el vermell i el taronja combinats amb colors freds com el blau i el verd. Aquesta combinació aporta una sensació de profunditat i dinàmica visual. Els colors càlids (com el vermell i el groc) creen una sensació d’acostament, mentre que els colors freds (com el blau) generen una sensació de distància i serenitat. La variació de temperatura cromàtica és essencial per a la creació de la tensió emocional en la seva obra.

3. El almendro en flor de Vincent van Gogh (1890)

Ús del color:

Vincent van Gogh utilitza una paleta vibrant de colors que es distingeix per la seva força emocional. En aquesta obra, els blaus i blancs del cel es combinen amb els tocs de verd, groc i rosa de les flors. Els colors reflecteixen el contrast entre la serenitat del paisatge i l’energia de la natura.

Analogia cromàtica:

La paleta de Van Gogh es caracteritza per una analogia cromàtica subtil, on els colors vius s’agrupen de manera que creen harmonia entre ells, especialment a través dels blaus i verds. Els tons de blanc i rosa a les flors contrasten amb el fons més fosc i profund, afegint una dimensió d’intensitat i d’escalf al paisatge.

Interacció entre colors complementaris:

Van Gogh utilitza una tècnica que fa que els colors complementaris interactuïn de manera vibratòria. El blanc de les flors contrasta amb el blau del cel, i aquests colors complementaris creen una sensació de llum intensa i una interacció visual fascinant. A més, els tons de verd de les fulles contrasten amb els tons càlids de les flors i el fons, aportant una sensació de frescor i vitalitat.

Temperatura cromàtica:

La pintura mostra una barreja de colors càlids (com els grocs i els blancs de les flors) amb colors freds (com els blaus del cel i els verds de les fulles). Els colors càlids evoquen una sensació d’acollida i esperança, mentre que els freds aporten una certa serenitat. El contrast entre ambdós genera una tensió cromàtica que va més enllà de la simple representació de la natura, traslladant l’espectador a un espai on la vida i la calma es fusionen.

Conclusió

A través de les tres obres, observem com el color no només té un paper estètic, sinó també simbòlic i emocional. Klein utilitza el blau com a símbol de transcendència i meditació, Kandinsky crea dinàmiques i tensions amb l’ús de colors complementaris per expressar emoció i moviment, i Van Gogh utilitza una paleta harmònica i contrastada per transmetre la vibració de la natura. Tots tres artistes fan servir la temperatura cromàtica per amplificar l’impacte emocional de les seves obres, explorant les possibilitats del color més enllà de la seva simple aplicació visual.

finalment m’he aventurat a fer la preentrega del cercle cromàtic. Sobretot he tingut problemes amb el lil·la, que se m’ha enfosquit molt i crec que no es veuen els matisos.

Seguirem treballant, doncs!
Albert

Per raóns personals, vaig retraçada, peró aquí tinc el primer cercle i penjaré el més aviat possible els altres.