Primera part: recerca, selecció i anàlisi de referents.

-Primer referent: El crit d’Edvard Munch. Podríem dir que és una obre simètrica axial, però la figura principal no està centrada del tot fent que es desequilibri l’obra, i per això estan presents dues figures al fons que li dona equilibri a la composició, també podem veure la presència d’una línia en diagonal que dona un desequilibri increïble al quadre. Aquesta composició a partir de diferents esquemes com són l’asimètric i el diagonal fent que tingui més caràcter i personalitat com a obra. Per acabar, també observem com es representa un estat mental deplorable, que s’ha aconseguit mitjançant la composició caòtica que presenta i com la diferència de duresa en els traços ens guien depenent de la importància que tinguin.

-Segon referent: Portia ferint-se la cama de Elisabetta Sirani. En aquesta segona obre podem veure l’asimetria que presenta a causa de la posició en què es troba la nostra protagonista, aquesta asimetria es veu resolta gràcies a la llei de compensació de masses, ja que veiem gent al fons, fent que li doni equilibri. També es pot observar una línia que divideix el quadre i els espais que ocupa la protagonista i els personatges secundaris.

-Trecer referent: Les Menines de Diego Velazquez. En aquest últim referent podem observar una composició simètrica axial basada en la llei de la balança.

Altres persones diuen que té més a veure amb la secció àurea, ja que podem dividir la composició en parts proporcionalment harmòniques.

Segona part: elaboració d’esbossos.

Amb les diferents composicions que veurem a continuació volia transmetre una sensació d’incomoditat com si estiguéssim veient alguna cosa que no haguéssim de veure mitjançant una composició asimètrica en forma de ele que presenta un desequilibri donant-li tensió a l’obra. En la meva obre he volgut representar a una dona que s’està vestint amb un “vestit” molt llarg, la qual no ens està mirant i no sap què és observada. Aquesta composició té la finalitat de transmetre la vida diària d’una dona, és a dir, sentir-se observada, se vista com un objecta i que és igual la quantitat o la longitud de la roba sempre tindran elles la culpa. 

Aquesta obre es veu des de la perspectiva de la persona que observa a la dona podent posar-te en la seva pell, fet que hauria de transmetre incomoditat, malestar i angoixa, cosa que permet empatitzar amb la protagonista.

En la composició final encara no he afegit color, però m’agradaria posar colors que contrastin, com per exemple que la protagonista estigués pintada amb colors càlids i el vestit i el fons de colors freds, fent la sensació d’estar veient-la per unes ulleres infraroges i que ella sigui l’única present, ella i nosaltres és clar.

1. “Tempesta de Neu: Barco de Vapor en la Boca d’un Port” – J.M.W. Turner
– Paleta maximalista i clarobscur: Turner empra una gamma de grises, blancs i ocres amb pinzellades dinàmiques que evoquen tant el moviment de la tempesta com la turbulència de la mar. El clarobscur pren protagonisme en destacar la il·luminació dramàtica i la força de la naturalesa.
– Analogia cromàtica: Els colors freds són dominants (grisos, blaus), amb tocs de groc i marró que proporcionen contrast sense alterar l’harmonia general.
– Interaccions complementàries: Trobem una càrrega opositora aquí entre els tons blavosos de la mar plena de poder i el fum taronja que transmet una sensació de tempesta i perill.
– Temperatura cromàtica: Predomina una temperatura més fresca, com ho evidencien els blaus i grisos de la imatge. Però tocs de groc i vermell donen una sensació de foc i drama.

J. M. W. Turner (1842). Snow Storm – Steam-Boat off a Harbour’s Mouth. Tate Gallery, Londres.
Font: Domini públic, via Wikimedia commons.

2. “Ombra i Foscor — La Tarda del Diluvi” i “Llum i Color (Teoria de Goethe) — El Matí després del Diluvi” – J.M.W. Turner
– Paleta limitada i clarobscur: Centrem-nos en una de les tècniques que totes dues obres exerceixen de manera radical amb contrastos entre llum i ombra. La primera està marcada per tons foscos i ombrívols, mentre que la segona és molt més brillant i càlida.
– Analogia cromàtica: La segona obra exhibeix tons càlids anàlegs (grocs, taronges, vermells) que evoquen una sensació de recuperació després de la tempesta.
– Complementaris: Els colors complementaris emprats en totes dues composicions creen una sensació de contrast, emfatitzant així la transformació de la foscor a la llum.
– Temperatura cromàtica: La primera té temperatures fredes i fosques, mentre que la segona emfatitza l’ús de colors càlids, transmetent esperança i renovació.

A l’esquerra: J. M. W. Turner (1843). Light and color (Goethe’s Theory). Tate Britain, Londres.
Font: Domini públic, via Wikimedia commons.
A la dreta: J. M. W. Turner (1843). Shade and Darkness. The evening of the Deluge. TateBritain, Londres.
Font: Domini públic, via Wikimedia commons.

3. “Le Bonheur de Vivre” — Henri Matisse
– Paleta disminuïda i clarobscur: Aquest és *Matisse optant per una paleta vibrant, tons sense molt clarobscur. El seu estil és més expressionista que realista.
– Analogia cromàtica: L’ús de colors càlids anàlegs (taronges, grocs, vermells) oposant-se a colors freds com el verd i el blau aconsegueix una harmonia visual.
– Interacció entre complementaris: Els complementaris s’enfronten entre si, però l’obra no juga tant amb els complementaris com amb la intensitat dels colors i la forma.
– Temperatura cromàtica: Els tons càlids prevalen, creant una sensació d’alegria, sensualitat i moviment.

Henri Matisse (1905). Le Bouheur de vivre. Barnes Foundation, Filadèlfia, Pennsilvània.
Font: Domini públic, via Wikimedia commons.